disclin
Apparence
Sustantif
[candjî]| singulî | pluriyal |
|---|---|
| disclin | disclins |
disclin omrin
- si dit d' ene sacwè ki discrexhe, ki baxhe.
- I dvént vî, il est so s' disclin.
- Mins s' soû a d'meuré assîte (...), an r'wêtant l' solia à s' disclin èt tot sondjant al pitite Alice èt à totes sès mèrvèyeûzès paskéyes (...). — Bernard Louis, Lès paskéyes d'Alice è payis dès mèrvèyes, 2019, p. 131.
- Dandjureû qu' cès vîyès-ûsances-là on faît leû dêrène bauye au djoû d'audjoûrdu! Là d'dja pus d' cint-z-ans qu'èlle èstin.n' su leû disclin. — François Marot, Li Sint Grégwâre, c'èsteûve li fièsse dès scolîs, Les Cahiers Wallons, 2024, lº 2, p. 46.
Ortografeyes
[candjî]Après 1900, foû rfondou (Feller, Feller ricandjî, nén Feller) :
E rfondou walon :
Ratournaedjes
[candjî]esse so s' disclin
Francès : péricliter (fr)